El festadirecte.cat ha tingut l’oportunitat d’entrevistar un director nord-americà novell (novell no per acabar de sortir de l’acadèmia sinó per estrenar-se com a director): Michael O’Shea, nascut a Brooklin (NY, USA), que presenta a Sitges el seu llargmetratge “The Transfiguration”. El film (que va ser un dels grans descobriments del Festival de Cinema de Cannes el passat mes de maig) narra la història d’en Milo, un adolescent orfe del barri de Queens que pateix assetjament dels companys d’escola i dels nois del barri. La seva situació personal és al límit, i el seu únic refugi són les pel·lícules de vampirs i els vídeos d’internet amb imatges de sang i fetge. En aquesta cinta el director planteja temes tan actuals com el bulling, la depressió o el suïcidi, amb una subtilesa i bellesa que recorden la pel·lícula “Let the right one in” (“Déjame entrar”, en la versió espanyola), del director suec Tomas Alfredson.
Raquel Santiago | Sitges
¿Com ho ha fet per a passar de ser un tècnic d’ordinadors a crear una obra d’art com “The Transfiguration”?
Vaig estudiar cinema a la universitat i des de llavors no he parat d’escriure. Porto 20 anys escrivint. Mai no he deixat d’escriure i de crear, així que suposo que en 20 anys alguna cosa bona havia de sortir. Però estic molt content perquè probablement no hauria estat capaç de fer “The Transfiguration” quan en tenia 25, si hagués tingut els diners. Hauria fet una pel·lícula molt menys madura.
¿Com va aconseguir colar-se al Festival de Cinema de Cannes, tenint en compte que vostè no prové de la indústria del cinema i que aquesta era la seva opera prima?
¡No ho sé! Vam enviar un sobre on vam escriure “Cannes”, amb un xec de 40 o 60 dòlars, ara no recordo exactament quant. No teníem agent, ni distribuidora, ni tan sols una productora que parlés en nom nostre. Vam acabar a la pila (fa el gest d’una pila de papers damunt la taula), ¡com els altres! No ens ho podíem creure quan ho vam saber. Va ser una bogeria. Faltaven 2 dies per a la publicació dels títols escollits per a participar al festival i no en sabíem res, per tant vam donar per fet que no havíem estat seleccionats. Estàvem començant a plantejar-nos a quins altres festivals podíem enviar la sol·licitud, sense tenir molt clar si havien de ser festivals de cinema fantàstic o no fantàstic. I llavors ens ho van comunicar.
I ja no vau haver de plantejar-vos on més enviar la sol·licitud.
Des de Cannes, ens conviden a festivals, ja no hem de pagar per participar-hi, ni hem d’enviar el DVD. Però per a Cannes vam haver d’omplir el formulari de participació. He llegit estadístiques i són molt pocs els que aconsegueixen arribar a Cannes, o a qualsevol altre festival, a través d’un formulari sense més. Tot i així Cannes és un festival que té un gran interès a trobar nous directors, per poder dir “ei, l’hem descobert nosaltres”. Imagino que això va jugar a favor nostre.
La pel·lícula ha estat molt ben acollida a Europa. ¿N’espera la mateixa resposta als Estats Units?
És difícil de dir. Sens dubte Europa l’ha rebut molt bé, i de fet he demanat la ciutadanía a Irlanda, per diverses raons, però especialment per a buscar coproduccions europees i per a gravar també a Europa.
A “The Transfiguration” es toquen molts temes de pes, sent la mort potser el principal, a través de Milo, el protagonista. ¿Com va ser el procés de creació del personatge?
Va ser un procés lent, malgrat estar inspirat en el fill d’un amic meu, un adolescent de nom Milo a qui li encanten els vampirs i qui, com el Milo de la pel·lícula, havia patit bulling a l’escola. De fet, els dibuixos que apareixen a la pel·lícula, a les llibretes del protagonista, són del Milo real, qui està molt emocionat amb el fet que els hagi fet sortir al film. Però vaja, el Milo real és un nen correcte que no va pel món assassinant gent…
Que sapiguem…
…que sapiguem (riu), i em va servir com a punt de partida per al personatge fictici de Milo. Vaig trigar 2 anys a escriure el guió, i a més, com és normal, l’Eric Ruffin (l’actor que encarna en Milo) hi va posar el seu granet de sorra.
Al llarg del film apareixen diversos títols de pel·lícules de vampirs, ja sigui a les cintes de VHS que té en Milo a casa, o en les converses que té amb la Chloe, la seva veïna i única amiga, i a partir del que es diu queda clara la posició del director respecte d’uns i altres títols (per exemple, critica la saga de “Crepuscle” perquè, segons Milo, “no és realista”). La descripció que en Milo fa sobre els vampirs, ¿és com a vostè li agradaria que fossin els vampirs?
(Riu). La descripció que fa el Milo és de fet la descripció d’ell mateix, del que li està passant a mesura que es converteix en vampir. Vaig mirar de trobar una explicació realista de com seria transformar-se en un vampir, si els vampirs existissin, i un cop la vaig trobar la vaig aplicar al meu art.
