La periodista Elisabet Cortiles ha sigut corresponsal de Rac1 a Colombia, èpocava on va treballar de reportera per a la cadena Caracol Televisión i a la televisió pública d’Hondures. A Catalunya l’hem vist a l’antiga 8tv i a Barça TV i des de fa tres temporades presenta i dirigeix l’Origen Catalunya de TV3.

Com va néixer la idea del programa Origen Catalunya?

La idea original és del periodista Carles Farré, també responsable d’un programa que s’havia emès durant molts anys a Televisió de Catalunya i que es deia Export.cat. Va arribar un moment que TV3 ens va demanar que donéssim “una volta” a Export.cat i aleshores va néixer Origen Catalunya, que és més dinàmic, amb més històries per capítol i amb mi com a conductora i viatgera constant. Li vam posar aquest nom perquè li donem molta importància a l’origen dels productes, ensenyant d’on venen, la família i la història que hi ha al darrere, i l’esforç que suposa fer-lo i enviar-lo a l’estranger.

Quina es la finalitat del programa?

Ens agrada dir que a Origen Catalunya coneixem “els autèntics ambaixadors dels catalans: els nostres productes i la gent que cada dia els consumeix arreu del món”. És un programa que, a través de casos particulars, mostra la potent petjada que deixen les exportacions catalanes als cinc continents. En aquesta tercera temporada hem pogut comprovar que, malgrat la pandèmia, les nostres empreses no han deixat d’exportar; és més, fins i tot ha crescut el negoci que han fet a l’estranger i hem volgut reflectir aquesta capacitat per adaptar-se, a través de les videotrucades i els ‘e-mails’ que hem anat intercanviant amb els protagonistes de cada història.

En que consisteix la feina prèvia i la preparació del programa ?

Gairebé es dedica més temps a la recerca de les empreses que sortiran al programa i els protagonistes estrangers, que no pas el temps que estem rodant cada temporada. L’equip de producció fa una feina molt gran per aconseguir que hi hagi prou varietat d’empreses, tant en l’àmbit territorial com per la diversitat de productes. També la recerca de persones que consumeixen els nostres productes a l’estranger és tot un repte, perquè han de ser casos curiosos, si pot ser que parlin català (o castellà, o anglès, o francès…), que no visquin molt lluny de la ciutat on exportem, que tinguin temps suficient per a nosaltres, ja que els rodatges són feixucs… Més que un programa de televisió, fem un miracle! Un cop està tot organitzat, el realitzador del programa i jo viatgem entre quatre i cinc mesos per tot el món gravant les històries.

Que es el que mes us ha sorprès de l’Origen Catalunya?

Ens segueixen meravellant moltes coses! Però us exemplifico tres coses: Primer, la moltíssima varietat de productes que exportem, fins al punt de dir… “Això també ho fa Catalunya?” A Mèxic, exportem puntes de diamant que es posen en màquines gegants per tallar peces de cotxe, al Regne Unit exportem bonsais (alguns els ha comprat la reina d’Anglaterra) i a Itàlia, mànecs de portes blindades que estan a l’estadi de futbol de Torí. Segon, el valor que li donen a fora a alguns productes que per a nosaltres són quotidians. A la Xina, per exemple, exportem un iogurt que un restaurant d’estrella Michelin té com a únic postres de la carta, o a Colòmbia fan servir la nostra aigua amb gas per cuinar plats exquisits. I tercer, l’estima que la gent de fora li agafa als nostres productes. Alguns fins i tot viatgen expressament a Catalunya per conèixer millor el producte que venen o consumeixen.

Com ha rebut la gent el programa?

Crec que després de tres temporades, el programa s’ha consolidat entre l’audiència. Molts ja el coneixen i l’esperen a l’estiu, que és quan l’emetem després d’estar tot l’hivern i la primavera preparant-lo. La gent se sorprèn veient tot el que exportem, sobretot tenint en compte que en la majoria de casos, es tracta d’empreses familiars situades en petites localitats i pobles de tot Catalunya: de Vila-Sana a Ohio, de Corbera d’Ebre a Tòquio, o de Campllong a Seül.

I què has après gràcies a l’Origen Catalunya?

Que som emprenedors de mena, i referents en l’àmbit mundial en molts sectors. Fins i tot, inventors de productes que han marcat història. Des de Sant Vicenç de Castellet, per exemple, exporta l’empresa que va inventar l’esprai de pintura dels grafitis, o des de Maçanet de la Selva fem els vestits ignífugs dels bombers de França.

El fet de viure a l’estranger et mostra un altre visió de Catalunya?

Sens dubte. Fa que deixis de mirar-te el melic i vegis que malgrat som molt bons en moltes coses, hi ha llocs fantàstics plens d’innovació i grans iniciatives. D’altra banda, després del 9N, el món va situar Catalunya al mapa, perquè abans, el seu referent era “Barcelona”. A cada ciutat on anàvem, tothom s’interessava per Catalunya, des del taxista que ens portava de l’aeroport a l’hotel a Qatar fins al distribuïdor de formatges de l’Alt Urgell a Nova York. Crec que la fragilitat política d’aquell moment va fer que el món empresarial no aprofités prou aquella empenta mediàtica.

9- Viure a l’estranger va ser una elecció teva ?

Viure a l’estranger sempre enriqueix. Ho recomano a tothom, per obrir la ment, per aprendre a respectar la diversitat i nodrir-te de les cultures dels altres. En els tres casos que he marxat ha estat empesa per una oferta de feina i no dubto que el dia de demà torni a marxar si surt una bona oportunitat. Ara bé, també he de dir que m’agradaria veure aquestes oportunitats a Catalunya, però, malauradament, el sector del periodisme és molt precari a casa nostra.

Que es el que mes trobes a faltar de Catalunya?

Segurament el que més enyores és la manera de fer de la gent. El menjar de casa es pot trobar fàcilment, avui en dia amb les videotrucades, a la família la pots veure cada dia, i d’amics, n’acabes fent de nous, però la pròpia idiosincràsia és quelcom que només recuperes quan tornes a “casa”. Per molts anys que portis vivint en un país, sempre hi haurà una part de tu, per petitíssima que sigui, que sent estrangera, i quan tornes, els costums, la forma d’atendre’t en un bar, o les tradicions, et donen un benestar difícil de trobar quan vius fora.

I ara on vius?

Després d’haver viscut un any i poc a Hondures, gairebé quatre anys a Colòmbia i haver tornat alguns mesos a Catalunya entremig, ara soc a Andorra. Ja fa tres anys que soc allà, i com és tan a prop de Catalunya, em permet seguir molt vinculada personalment i professionalment a la meva terra.