La filla del desaparegut ‘Manelet’ agafa les regnes de l’històric taller de construcció i restauració d’imatgeria festiva
A Catalunya hi ha actualment més de 4.000 parelles de gegants, més de 1.500 capgrossos i unes 1.000 bèsties. Moltes d’elles han sortit del taller on Manel Casserras i Boix va construir l’any 1959 la seva primera figura, una parella de gegantons per a Solsona. Després de la seva mort, el 1996, el seu fill, conegut com a ‘Manelet’, va agafar el relleu de l’obrador i va continuar amb l’ofici familiar amb la construcció d’elements d’imatgeria festiva popular que han arribat, fins i tot, al Japó. Ara, la tercera generació de la família es proposa continuar amb el negoci i mantenir viva una tradició amb dècades d’història.
La Teresa té actualment el taller ple de figures i aquestes darreres setmanes treballa en diversos projectes com la construcció de la gegantona del Pi de Barcelona o la restauració dels gegants de Sallent i de Parets del Vallès. Segueix els mateixos mètodes que feia servir el seu avi i el seu pare perquè “el treball final s’assembli el més possible a la figura tradicional”. Així doncs, fa servir materials com el cartró-pedra i tècniques de pintura a l’oli amb pigments especials que prepara al mateix taller.
El taller Casserras s’encarrega de tot el procés de construcció d’una figura, des del disseny fins al vestuari. Un cop arriba un projecte a l’obrador, la Teresa fa un primer esbós i, quan té el vistiplau del client, posa fil a l’agulla. Primer de tot, modela el bust i les mans. Tot seguit, es fa una figura de fang amb la qual s’elaborarà el motllo de guix que, segons ha relatat Casserras, “seria com el negatiu de la figura”. Acte seguit, es fa la reproducció del motlle en cartró-pedra i, un cop es finalitza, es passa a enganxar-hi les diferents parts del cos. Amb la figura acabada, ja es pot pintar i elaborar la roba, així com també tots els complements, que poden anar des d’una corona de llautó fins una barretina o una espasa.
L’ofici de mestre geganter requereix molts coneixements i domini de la tècnica. De fet, Casserras considera que un gegant “no deixa de ser una obra d’art” i, per tant, “cal saber aplicar les tècniques d’un escultor”. La Teresa relata que històricament l’ofici de geganter no existia i eren els escultors qui van començar a ocupar-se d’aquestes tasques. “El meu pare sempre reivindicava que ell era un escultor i que una de les facetes de la seva feina era construir gegants”, ha expressat.
A banda de la construcció, la restauració dels elements festius és també una part important dels mestres geganters. Segons ha relatat Casserras, als anys vuitanta hi va haver un “boom” en la construcció de gegants, ja que molts pobles van voler recuperar els elements que havien perdut durant la Guerra Civil o bé fer-ne de nous per començar la tradició. Actualment, ha dit, “tenim més feina de conservació i restauració”, tot i que la responsable del taller solsoní considera que és una tasca molt especial, ja que “és molt bonic poder conservar els gegants que han sortit d’aquest taller”.
