El grup publica el seu àlbum més “arriscat”, amb un so renovat de la mà del músic i productor Refree
Pau Cortina
Els Pets volien un disc que “trenqués”, literalment, amb les celebracions nostàlgiques d’una trajectòria dilatada i reeixida. Un disc “de caixa o faixa”, diuen, en què han assumit el risc d’apostar per una sonoritat nova i han gaudit d’un cert alliberament de les inèrcies de tants anys. Amb Refree han format el “matrimoni perfecte” per encarar el repte. L’atreviment del productor per “renovar el vestit” de les cançons i el canvi en la dinàmica de gravació dels darrers àlbums han connectat amb les ganes de renovació d’Els Pets. En futbol, les grans errades i els grans encerts tenen lloc a l’àrea petita. Però si l’important és estar convençut de les decisions preses, Els Pets ja han guanyat el partit.
Això de la renovació, és una convicció profunda o és el ganxo per vendre el producte?
Lluís Gavaldà: És un concepte que nosaltres l’entomem i el defensem a totes les de la llei. Volíem fer un disc que trenqués. Veníem d’una època molt nostàlgica de celebracions d’aniversari, i havia una voluntat molt clar per part del grup que ens tocava fer un disc per reivindicar-nos vigent i actual. Que fa millors o pitjors cançons però que no vol acomodar-se en una trajectòria- Això es va ajuntar amb la possibilitat de treballar amb el Raul ‘Refree`. Crec que va ser un matrimoni perfcte pel que volíem fer. En Raúl no havia treballat mai amb nosaltres però que ens coneixia, sabia què fèiem i com ho fèiem. I ha aportat l’element transgressor, d’aportar coses diferents.
Nosaltres, conscients que volíem fer això ja vam fer una tria de cançons volgudament eclèctica. Creiem que el producte final, tot i tenir el punt transgressor, el fan no ha de patir perquè tot i que el vestit és nou, el cos que queda embolcallat és el mateix. Sóm els pets de sempre, per lo bo i per lo dolent, però intentant renovar la sonoritat.
I com s’encara aquesta renovació quan es porta una inèrcia de molts anys?
Joan Reig: Reconeixent que qui fa les cançons són els mateixos de fa 25 anys i reconeixent els vicis i les inèrcies lògiques que hi són per molt que vulguis innovar o superar. La manera de variar-ho és convidant una persona amb les ‘orelles netes’ i sense prejudicis, que no tingués por a enfrontar-se a tres tios de 50 anys i que en fa 28 que van pel món. Aquí és on va entrar en Refree, per proposar-nos què fer amb les cançons que havíem triat. Nosaltres vam acceptar encantats de la vida perquè és el que buscàvem. Ens va fer treure el pijama de les cançons i posar-li una vestimenta atrevida, però no un frac ni una cosa amb què Els Pets no se sentissin còmodes.
I com ha anat la gravació amb Refree?
Ll.G.: Vam adoptar un mètode gairebé artesanal. Les cançons es feien una per una, i fins que no acabava no en fèiem una altra. Això ha fet que cada cançon tingui la seva personalitat pròpia i que gairebé cada una sigui l’antítesi de l’anterior.
Repetirieu una experiència així?
Ll.G.: Sí, l’experiència ha estat molt positivia i no ens importaria en absolut. Estem molt contents del resultat, més enllà que funcioni o no és ben be el disc que volíem fer.
És el vostre disc més arrriscat?
J. R.: Crec que sí. Crec que és el disc en què ens hem atrevit a fer coses que d’altra manera no s’haguessin fet. Per exemple, és un disc poc editat. I això te un risc, perquè a vegades sents coses que penses, potser ho hauríem hagut de maquillar…
Ll. G.: És un disc amb molt poc maquillatge. Hem buscat més la veritat en la cançó que no pas la perfecció.
Perquè ‘L’àrea petita’?
Ll.G.: És un concepte amb moltes lectures possibles i per això ens ha agradat. Des de la més bàsica que una cançó no deixa de ser una mena d’àrea petita d’una situació emocional. Passant perquè el disc s’ha parit en un estudi molt casolà, molt petit. I acabant pel símil futbolístic, en el sentit que l’àrea petita és on passen les coses importants del joc. Perquè fer música no deixa de ser un joc. A làrea petita no es pot especular, t’has de mullar, arriscar-te ii prendre decisions. Això provoca grans errades o grans encerts. En el fons aquest disc ha estat un disc de caixa o faixa; potser ens equivoquem però tenim clar que volem anar cap aquí i ho fem d’aquesta manera.
També es pot agafar per les lletres, fins i tot. Cada història que succeeix en aquest disc, te un fil argumental repetit: històries de personatges als quals els passen coses que formen part de la seva ‘àrea petita’, de la seva intimitat, però en el rerefons hi ha elements més amplis que tenen a veure amb la nostra societat. Històries universals emmarcades en una realitat molt particular que és la d’ara.
Us sentíeu en una cruïlla?
Ll. G.: Home en una cruïlla no…
J.R.: …Una mica sí. Quan ens vam trobar sense productor (Brad Jones) ens va tocar dir ‘i ara què fem?’. Afortunadament la crisi va durar poc perquè va aparèixer en Refree i va ser una mica com tancar el cercle, perquè ell ja havia participat al ‘Com anar al cel i tornar’, on va conèixer el Brad Jones… No és que sols no ho poguéssim fer, però a vegades els grups necessitem gent de fora que ens esperoni una mica, per evitar aquestes inèrcies
L.G.: De tota manera, crec que cada disc és una cruïlla. Tinguis o no una trajectòria llarga. Te n’adones que en el fons el disc que has fet abans no et serveix de res. És un foli en blanc que has d’omplir amb el que tens avui, no amb el que tenies fa 10 anys. No serveix de res haver fet ‘S’ha acabat’ o Bon dia’ perquè no pot ser el referent.
Jo que m’obsessiono tant a cada disc és perquè és una prova nova. Què expliquem? Què podem aportar que no haguem fet en 11 discos d’estudis? Cada nou disc és més difícil de fer. Mig de broma, ja fa dos o tres discos que ens diem: “ara el proper serà el disc amb el que ens fotrem l’hòstia”. La lluita de cada disc és intentar que sigui el menys xurro possible.
S’ha especulat molt sobre el fet que no participéssiu al ‘Concert per la Llibertat’. Quin és el motiu?
L.G.: Ens va agafar al principi de l’enregistrament d’aquest disc, que per qüestions d’agenda del productor teníem pocs dies per fer-lo. No podíem ser-hi si volíem fer una cosa més o menys digne. Potser de manera naïf vam pensar que a un grup amb la nostra trajectòria, amb la nostra manera d’entendre el país, reflectida amb lletres i declaracions no li calia fer acte de presència per justificar un pedigrí independentista. I vam creure que potser era una ocasió de donar veu i imatge a gent nouvinguda en aquesta ‘via’ en la qual nosaltres portem transitant 40 anys.
Sí que m’agradaria aclarir que el “comunicat” que vam fer al Facebook aleshores, no era cap mena de justificació cap al país. Era un missatge privat cap als nostres seguidors que ens preguntaven el per què.
Però creiem que no ens cap cal tipus de justificació. L’any 1991, quan potser no era tan fàcil ja vam fer un concert, i no per la llibertat sinó per la independència, que potser és un lema bastant més aclaridor del que realment volem nosaltres.